Sol?

Sol. Sol?

Sol de matinda.

Núvol de gent que t'espenta.

No és sol.

És acompanyat. Gent que t'espenta.

Acompanyat però sol.

Abandonat però amb companyia.

Sol que mostra el cami.

Però no arriba.

Cami de sensacions que no tranquilitzen.

Desesperació. Papers al sòl.

País llunyà, país estimat.

Esperança perduda, o no.

Sol.

Hui hi haura Sol?

Sobre veritat i mentida, sense sentit

Sabia que la mentida l'enredraria en una espiral d'enganys, on cadascun cobriria l'altre fins que, al final, es voria atrapat en la teranyina que ell mateix hauria teixit amb tanta dedicació. Però, així i tot, la idea d'enfrontar-se cara a cara amb la realitat d'allò que havia ocorregut li semblava tan glaçadora que era incapaç de realitzar-la. Es trobava en un encreuament on cada camí era tan perillós com l'oposat. Veritat o mentida, mentida o veritat. On estava la diferència? A la fi, ambdós conceptes depenien de la importància que hom volia, o podia, donar-li, i conduïen, sense remei, al mateix abisme. Perspectivisme, deien. Diferents veritats sobre diferents mentides.

A meitat de cami, es topetà amb el mentider, el qual li digué que l'enganyava. I, si el mentider li deia que l'enganyava? Què podia pensar? Que veritablement estava enganyant-lo? Però aleshores staria diguent-li la veritat... no? I si estava mentint-li, significava que no l'enganyava... Ai aquell mentider... tan diferent i a l'hora tan igual a tots. No era ell un mentider més? Què fer aleshores? Viure en la il·lusió d'un món de veritats, o obrir els ulls i veure que el món tal i com el coneguem és mentida.... Féra el que féra, sabia que almenys una cosa era veritat... el món era ell.

Entre nominatius, datius, el “rosa-rosae”, les desinències, la primera i la segon declinació,entre les cèlebres “llatinades” dels nostres avantpassats (molt sàvies frases, per cert) agafe un paper i em pose a escriure……

Sempre ho faig des del mateix lloc,
des de la soledat que em proporciona estar rodejat de gent, des de la indiferència que em suposa les paraules de gent hipòcrita que igual et parla pel carrer com ix a la televisió.
Sempre des de el mateix sentiment, aquest sentiment de poble,
aquest sentiment que m’espenta sempre a escriure, a actuar…
sempre en moments de melangia, o angoixa,
o simplement d’avorriment.
Però tu sempre estàs ahí sense estar-hi realment.
Sempre dins de mi sense saber que hi estàs.
I jo estic que no estic sempre quan escric, per tu, amb tu.
Se que quasi mai val la pena llegir el que escric,
però el que realment val la pena es sentir el que senc quan ho faig.
El que m’importa no és el que hom puga pensar d’allò que surt de mi,
sinó el sentiment que s’amaga darrere.
M’agrada sentir el que senc, somni impossible, terra per conquerir,
tants matins a l’autobús, viatge curt d’anada i tornada.
Tants somriures, tant de temps.. sempre allí, amb mi.
Sempre tu, dins meu, sense saber si estàs o no estàs,
ni ho saps tu , ni jo, ni ningú.
Sols saps el que ix de mi, de tu, per tu, per a tu.
Incert, imperfecte, com aquells vaquers esgarrats, recordes?
Jo si, o no?, no ho se, qui ho sap?.
Tal volta son d’un somni, ¿Què no ho es?Ningú pot saber-ho.

…. DVLCE ET DECORVM EST PRO PATRIA MORI, el primer és buscar el verb copulatiu que en aquest cas es EST… continua el profesor….

BON NADAL

Ja és Nadal, ja és Nadal, ja esetem en Nadal…..
Doncs si, ja ha arribat la millor època de l’any, arriba l’època de l’amor, aquella en que molta gent que ha passat durant tot l’any de la família torna a casa per Nadal (recordeu l’anunci??), per demostrar que si que s’enrecorden d’ells. L’època en que germans que tal volta no es parlen dinen junts, i lluny d’estar be uns amb altres, fingeixen hipòcritament fer bona cara, mentre per dintre seu maleeixen entre mos i mos el fet d’estar allí. Que tal ha anat l’any??? Aquesta època també es caracteritza per la generositat de la gent, que fa donatius en forma de regals i coses semblants, perquè se’n recorda de la gent desgraciada, de la que no se’n ha enrecordat durant la resta de l’any. Resumint, és l’època en que la gent trau el millor que porta dins, que en molts casos no ha sabut traure per si sola durant la resta de l’any, i li ha fet falta una festa consumista, abrigada per un motiu religiós i que envolta darrere un capitalisme salvatge, per poder treure eixa part bona. Així que malgrat tot açò, haurem d’estar-hi agraïts, no?? Doncs cadascú sap com és, i fa el que vol, però jo intentaré que per a mi siga Nadal tot l’any.
BON NADAL

VOLEM TV3

Com sabreu s’esta bombardejant amb correus sobre el tancament imminent de TV3 al sud del País Valencià, malgrat els esforços d’acció cultural per tal que podem gaudir d’una vertadera bona programació. Doncs be, encara no s’ha confirmat la data però pareix que és cert, i que els del PP seu han arreglat per untar a algu, cosa típica en ells, i finalment es durà a terme ( no si podem impedir-ho) el tancament dels repetidors que acció cultural posseíx prop de “ la carrasqueta “.
Pareix ser que a certa gent molesta que al nostre país es puga vore tele en català, no siga cas que se’ns apegue alguna cosa… Però aleshores, quina és l’alternativa, canal 9?? Amb aquesta renovada versió del NO-DO que són els informatius, dirigits per Lluís motes… Amb aqueixa programació tan esplèndida que de tant en tant “claven” alguna serie que, encara que siga a mitges, està feta en valencià per tancar algunes boques…. L’alternativa és aquest canal 9 que paguem tots i nobstant és la campanya electoral gratuïta del PP?? Ho és aquest canal 9 on cada volta els programes de qualitat han anat degenerant més i més en programes “basura”, on cada volta és menys present la nostra llengua, i la subordinen a la lengua del imperio la major part del temps?. És aquesta la televisió que volem tenir els valencians? Es aquesta la que ens representa? Doncs jo dic que no. I encara més, el nostre estimat govern, que tant defensa la nostra llengua, ara volt ancar l’única televisió que ens queda per recordar el que som, el que algún dia varem ser i que continuarem intentant ser ( si ens deixen ).

No és qüestió de política, sinó de dignitat.

LA DEMOCRÀCIA FUNCIONA??

Be, doncs pareix ser q no. Que li ho pregunten a el dibuixant i el guionista de la revista “El Jueves”. Avui el jutge els ha condemnat a pagar 10 euros al dia durant 10 mesos cadascú, és a dir 3000 euros, acusats d’injúries a la corona per les famoses vinyetes de la família reial. Aleshores hom es pregunta, i on està aquella llibertat d’expressió que es suposa que es un dels màxims exponents de la llibertat que es suposa que ens dona la democràcia, i amb la que tants polítics s’omplin la boca i defenen acèrrimament. De segur que al nazi que va assassinar a un jove antifeixista al metro de Madrid no li cau tal pena,i probablement continue al carrer. I del jove del metro de Barcelona? Que em digueu? Ja no s’en recorda ningú? Sembla que no. Vivim en un estat on el rastre de 40 anys de dictadura franquista i la por a tornar a caure a l'abisme va fer acceptar una democràcia millor que la dictadura però que dista molt de satisfer tot allò que es suposa que un estat lliure ha de garantir, amb un codi penal bastant nefast; un estat on hom no pot dir el que pensa lliurement: és un si però no; tens llibertat per dir el que vulgues menys en certs casos, aleshores existeix un condicionament, per tant no podem parlar de llibertat, no podem opinar lliurement, a no ser que vulguem que ens condemnen. Un estat on el poble es suposa que és el que decideix el seu futur, i no obstant es il·legal que un polític faça una consulta al seu poble perquè aquest decidisca què vol ser. Aleshores, en que quedem?? elegim o no??o esque a cas sols elegim el que a "alguns" els interessa que elegim?

Però tot açò tant se val, mentre tots defenguem la nostra democràcia tal i com és, i no ens preocupem per aquestes llacunes i mancances de llibertat, algú se’n aprofita i mira sols pel seu interès. No siguem hipòcrites i acceptem que la nostra democràcia deixa molt que desitjar. Reflexioneu.

LA REALITAT D'UN SOMNI: UN REGAL PER AL MÓN

Recentment un home ha ensenyat a la major part de la població mundial que s’ha de lluitar per aconseguir els nostres somnis, malgrat les dificultats que signifiquen els estereotips imposats per un sistema injust i hipòcrita. Un home humil, venedor de telèfons mòbils, d’aspecte més be desagradable per a molts, grosset i amb una dentadura no molt acertada, va aconseguir posar en peu centenars de persones, va aconseguir fer plorar a moltes altres, i va donar una bona lliçó a les estúpides majories d’aquesta societat. Parle de Paul Potts, l’anglès guanyador del concurs “Britain’s Got Talent” (la Gran Bretanya té talent), que podria considerar-se la versió anglesa d’”Operación triunfo” o “el Factor X”. Aquest modest personatge havia intentat moltes voltes aconseguir ser cantant d’òpera perquè des de sempre havia sigut el seu somni. Havia rebut algunes classes de cant però malauradament va tenir que abandonar-les per culpa d’un tumor. Després d’açò pràcticament va renunciar al seu somni. Però un dia, després d’una jornada dura al treball, mentre veia la tele al sofà de sa casa va vore a la televisió l’anunci del càsting del mencionat programa, que curiosament el proper dia tindria lloc a la seua ciutat, Bristol, però va rebutjar prompte la idea de presentar-se; “on va un gros lleig com jo a presentar-se a un lloc així?on tots son joves,i on l’òpera els semblarà ridícula?”, expressat mal i amb poques paraules és el que va pensar. Però al matí següent es va despertar confiat, segur de si mateix, i posat que no perdia res, va decidir demanar el dia lliure al treball i presentar-se al càsting.
Es sentia fora de lloc allí, incòmode, la gent que hi havia el rebia amb mirades de burla, despreci i amb comentaris ofenents que vaig a estalviar-me mencionar. Paul estava molt nerviós, i encara que pensava que sols anava a fer el que li agradava fer, no aconseguia romandre tranquil. No va ser menys a l’hora de presentar-se al jurat, també l’escepticisme i la burlesca era present a l’actitud dels membres. Però la cosa va canviar quan només van escoltar a Paul entonar la primera estrofa de l’ària “Nessum Dorma” . Abans de que acabara la seua interpretació tota la gent present a la sala (varis centenars de persones) s’havien alçat en peu per ovacionar-lo, alguns d’ells plorant d’emoció, fins la membre del jurat Amanda Holden estava tremolant, plorant (i supose q alguna cosa més) i la resta estaven bocabadats. Podeu jutjar vosaltres mateix.
http://es.youtube.com/watch?v=1k08yxu57NA
Quan varen poder reaccionar, els membres del jurat es desferen en alabances cap a ell i li expressaren immediatament el seu desig de que Paul entrara al concurs. Paul va expressar que tota la vida s’havia considerat insignificant, però després d’aquella audició es sentia algú.
La segona actuació de Paul no va ser menys, la seua interpretació de “Con té partiro”, cançó que va fer famós al cantant Andrea Bocelli, va ser majestuosa, sublim, senzillament genial.
http://es.youtube.com/watch?v=rDB9zwlXrB8&eurl%20=/
Com era d’esperar , Paul Potts, aquell humil venedor de mòbils va aconseguir guanyar el concurs, emocionar a tots quant l’escoltaren, aconseguir el seu somni, i donar una lliçó d’humilitat al món, que falta li feia.
Gràcies Paul, gràcies per fer nos plorar, gràcies per eixa mirada de nen innocent, gràcies per demostrar al món que no cal ser un “figurí” per ser el millor, gràcies per demostrar que la música és capaç de fer sorgir els sentiments més profunds de l'ànima, i sobre tot gràcies per eixa veu, que és un regal per a tots. Gràcies
http://es.youtube.com/watch?v=K_5W4t_CBzg&eurl%20=/