VOLEM TV3

Com sabreu s’esta bombardejant amb correus sobre el tancament imminent de TV3 al sud del País Valencià, malgrat els esforços d’acció cultural per tal que podem gaudir d’una vertadera bona programació. Doncs be, encara no s’ha confirmat la data però pareix que és cert, i que els del PP seu han arreglat per untar a algu, cosa típica en ells, i finalment es durà a terme ( no si podem impedir-ho) el tancament dels repetidors que acció cultural posseíx prop de “ la carrasqueta “.
Pareix ser que a certa gent molesta que al nostre país es puga vore tele en català, no siga cas que se’ns apegue alguna cosa… Però aleshores, quina és l’alternativa, canal 9?? Amb aquesta renovada versió del NO-DO que són els informatius, dirigits per Lluís motes… Amb aqueixa programació tan esplèndida que de tant en tant “claven” alguna serie que, encara que siga a mitges, està feta en valencià per tancar algunes boques…. L’alternativa és aquest canal 9 que paguem tots i nobstant és la campanya electoral gratuïta del PP?? Ho és aquest canal 9 on cada volta els programes de qualitat han anat degenerant més i més en programes “basura”, on cada volta és menys present la nostra llengua, i la subordinen a la lengua del imperio la major part del temps?. És aquesta la televisió que volem tenir els valencians? Es aquesta la que ens representa? Doncs jo dic que no. I encara més, el nostre estimat govern, que tant defensa la nostra llengua, ara volt ancar l’única televisió que ens queda per recordar el que som, el que algún dia varem ser i que continuarem intentant ser ( si ens deixen ).

No és qüestió de política, sinó de dignitat.

LA DEMOCRÀCIA FUNCIONA??

Be, doncs pareix ser q no. Que li ho pregunten a el dibuixant i el guionista de la revista “El Jueves”. Avui el jutge els ha condemnat a pagar 10 euros al dia durant 10 mesos cadascú, és a dir 3000 euros, acusats d’injúries a la corona per les famoses vinyetes de la família reial. Aleshores hom es pregunta, i on està aquella llibertat d’expressió que es suposa que es un dels màxims exponents de la llibertat que es suposa que ens dona la democràcia, i amb la que tants polítics s’omplin la boca i defenen acèrrimament. De segur que al nazi que va assassinar a un jove antifeixista al metro de Madrid no li cau tal pena,i probablement continue al carrer. I del jove del metro de Barcelona? Que em digueu? Ja no s’en recorda ningú? Sembla que no. Vivim en un estat on el rastre de 40 anys de dictadura franquista i la por a tornar a caure a l'abisme va fer acceptar una democràcia millor que la dictadura però que dista molt de satisfer tot allò que es suposa que un estat lliure ha de garantir, amb un codi penal bastant nefast; un estat on hom no pot dir el que pensa lliurement: és un si però no; tens llibertat per dir el que vulgues menys en certs casos, aleshores existeix un condicionament, per tant no podem parlar de llibertat, no podem opinar lliurement, a no ser que vulguem que ens condemnen. Un estat on el poble es suposa que és el que decideix el seu futur, i no obstant es il·legal que un polític faça una consulta al seu poble perquè aquest decidisca què vol ser. Aleshores, en que quedem?? elegim o no??o esque a cas sols elegim el que a "alguns" els interessa que elegim?

Però tot açò tant se val, mentre tots defenguem la nostra democràcia tal i com és, i no ens preocupem per aquestes llacunes i mancances de llibertat, algú se’n aprofita i mira sols pel seu interès. No siguem hipòcrites i acceptem que la nostra democràcia deixa molt que desitjar. Reflexioneu.

LA REALITAT D'UN SOMNI: UN REGAL PER AL MÓN

Recentment un home ha ensenyat a la major part de la població mundial que s’ha de lluitar per aconseguir els nostres somnis, malgrat les dificultats que signifiquen els estereotips imposats per un sistema injust i hipòcrita. Un home humil, venedor de telèfons mòbils, d’aspecte més be desagradable per a molts, grosset i amb una dentadura no molt acertada, va aconseguir posar en peu centenars de persones, va aconseguir fer plorar a moltes altres, i va donar una bona lliçó a les estúpides majories d’aquesta societat. Parle de Paul Potts, l’anglès guanyador del concurs “Britain’s Got Talent” (la Gran Bretanya té talent), que podria considerar-se la versió anglesa d’”Operación triunfo” o “el Factor X”. Aquest modest personatge havia intentat moltes voltes aconseguir ser cantant d’òpera perquè des de sempre havia sigut el seu somni. Havia rebut algunes classes de cant però malauradament va tenir que abandonar-les per culpa d’un tumor. Després d’açò pràcticament va renunciar al seu somni. Però un dia, després d’una jornada dura al treball, mentre veia la tele al sofà de sa casa va vore a la televisió l’anunci del càsting del mencionat programa, que curiosament el proper dia tindria lloc a la seua ciutat, Bristol, però va rebutjar prompte la idea de presentar-se; “on va un gros lleig com jo a presentar-se a un lloc així?on tots son joves,i on l’òpera els semblarà ridícula?”, expressat mal i amb poques paraules és el que va pensar. Però al matí següent es va despertar confiat, segur de si mateix, i posat que no perdia res, va decidir demanar el dia lliure al treball i presentar-se al càsting.
Es sentia fora de lloc allí, incòmode, la gent que hi havia el rebia amb mirades de burla, despreci i amb comentaris ofenents que vaig a estalviar-me mencionar. Paul estava molt nerviós, i encara que pensava que sols anava a fer el que li agradava fer, no aconseguia romandre tranquil. No va ser menys a l’hora de presentar-se al jurat, també l’escepticisme i la burlesca era present a l’actitud dels membres. Però la cosa va canviar quan només van escoltar a Paul entonar la primera estrofa de l’ària “Nessum Dorma” . Abans de que acabara la seua interpretació tota la gent present a la sala (varis centenars de persones) s’havien alçat en peu per ovacionar-lo, alguns d’ells plorant d’emoció, fins la membre del jurat Amanda Holden estava tremolant, plorant (i supose q alguna cosa més) i la resta estaven bocabadats. Podeu jutjar vosaltres mateix.
http://es.youtube.com/watch?v=1k08yxu57NA
Quan varen poder reaccionar, els membres del jurat es desferen en alabances cap a ell i li expressaren immediatament el seu desig de que Paul entrara al concurs. Paul va expressar que tota la vida s’havia considerat insignificant, però després d’aquella audició es sentia algú.
La segona actuació de Paul no va ser menys, la seua interpretació de “Con té partiro”, cançó que va fer famós al cantant Andrea Bocelli, va ser majestuosa, sublim, senzillament genial.
http://es.youtube.com/watch?v=rDB9zwlXrB8&eurl%20=/
Com era d’esperar , Paul Potts, aquell humil venedor de mòbils va aconseguir guanyar el concurs, emocionar a tots quant l’escoltaren, aconseguir el seu somni, i donar una lliçó d’humilitat al món, que falta li feia.
Gràcies Paul, gràcies per fer nos plorar, gràcies per eixa mirada de nen innocent, gràcies per demostrar al món que no cal ser un “figurí” per ser el millor, gràcies per demostrar que la música és capaç de fer sorgir els sentiments més profunds de l'ànima, i sobre tot gràcies per eixa veu, que és un regal per a tots. Gràcies
http://es.youtube.com/watch?v=K_5W4t_CBzg&eurl%20=/