Entre nominatius, datius, el “rosa-rosae”, les desinències, la primera i la segon declinació,entre les cèlebres “llatinades” dels nostres avantpassats (molt sàvies frases, per cert) agafe un paper i em pose a escriure……

Sempre ho faig des del mateix lloc,
des de la soledat que em proporciona estar rodejat de gent, des de la indiferència que em suposa les paraules de gent hipòcrita que igual et parla pel carrer com ix a la televisió.
Sempre des de el mateix sentiment, aquest sentiment de poble,
aquest sentiment que m’espenta sempre a escriure, a actuar…
sempre en moments de melangia, o angoixa,
o simplement d’avorriment.
Però tu sempre estàs ahí sense estar-hi realment.
Sempre dins de mi sense saber que hi estàs.
I jo estic que no estic sempre quan escric, per tu, amb tu.
Se que quasi mai val la pena llegir el que escric,
però el que realment val la pena es sentir el que senc quan ho faig.
El que m’importa no és el que hom puga pensar d’allò que surt de mi,
sinó el sentiment que s’amaga darrere.
M’agrada sentir el que senc, somni impossible, terra per conquerir,
tants matins a l’autobús, viatge curt d’anada i tornada.
Tants somriures, tant de temps.. sempre allí, amb mi.
Sempre tu, dins meu, sense saber si estàs o no estàs,
ni ho saps tu , ni jo, ni ningú.
Sols saps el que ix de mi, de tu, per tu, per a tu.
Incert, imperfecte, com aquells vaquers esgarrats, recordes?
Jo si, o no?, no ho se, qui ho sap?.
Tal volta son d’un somni, ¿Què no ho es?Ningú pot saber-ho.

…. DVLCE ET DECORVM EST PRO PATRIA MORI, el primer és buscar el verb copulatiu que en aquest cas es EST… continua el profesor….