Sabia que la mentida l'enredraria en una espiral d'enganys, on cadascun cobriria l'altre fins que, al final, es voria atrapat en la teranyina que ell mateix hauria teixit amb tanta dedicació. Però, així i tot, la idea d'enfrontar-se cara a cara amb la realitat d'allò que havia ocorregut li semblava tan glaçadora que era incapaç de realitzar-la. Es trobava en un encreuament on cada camí era tan perillós com l'oposat. Veritat o mentida, mentida o veritat. On estava la diferència? A la fi, ambdós conceptes depenien de la importància que hom volia, o podia, donar-li, i conduïen, sense remei, al mateix abisme. Perspectivisme, deien. Diferents veritats sobre diferents mentides.
A meitat de cami, es topetà amb el mentider, el qual li digué que l'enganyava. I, si el mentider li deia que l'enganyava? Què podia pensar? Que veritablement estava enganyant-lo? Però aleshores staria diguent-li la veritat... no? I si estava mentint-li, significava que no l'enganyava... Ai aquell mentider... tan diferent i a l'hora tan igual a tots. No era ell un mentider més? Què fer aleshores? Viure en la il·lusió d'un món de veritats, o obrir els ulls i veure que el món tal i com el coneguem és mentida.... Féra el que féra, sabia que almenys una cosa era veritat... el món era ell.
